Les parets de la Força
Introducció
Es a l’entorn del seu castell, mencionat des del segle onze que va començar la historia del poble. Per la seva posició fortificada, Joch va ser durant segles el cap de la baronía, territori ocupat per tota la plana.
Avui, del castell no més queden ruines. Fora es poden contempla dues portes medievals al nord i al oest i els vestigis de l’antigua capella transformada en casa.
L’esglesia de 1776 i els seus retaules classificats forman part del patrimoni així com el sostre pintat de l’antigua rectoría. Al patrimoni edificat s’ha d’afegir el patrimoni vernacular, testimoni d’una manera de viure ancestral.
Origens
Abans de l’arribada dels Romans, la nostra comarca, el Conflent, va ser poblada per els Ceretes. Historiadors pensen que el nom de Joch ven de la llengua d’aquell poble i més precisament de la paraula « diuko » que vol dir «fatiga del bou», al.lusio a la situació geografica alçada del lloc. Altres pensen que el nom del poble ven del celta « jukk » que vol dir «alt».
Epoca romana
Una via romana, la « strata conflentuana », anava del Rosselló a la Cerdanya i travessava la plana de Joch. El nom «camí de l’estrada» (la strada) del camí que fa el limit nord del poble ven potser d’aquí. Es pot suposar que per vigilar aquella carretera, els romans van edificar un post damunt del serral costerut on se troba el dia d’avui el castell.
Sota dels Visigodos que van succeir als Romans Joch va passar a ser la seu dels vescomtes del conflent.
Els vescomtes del Conflent
Els vescomtes del Conflent tenien el càrrec de l’administració de la comarca i es pot pensar que ja Joch tenía aquest paper durant la dominació romana. La historia d’aqueixos vescomtes es poc clara i no se sab si visquien a Joch. Un dels primers conegut es deía Eldesind i es parla d’ell en 869. Després tenim el vescomte Isam de 955 a 968. El seu fill Bernat i el seu net Arnau li van succeir i aquí s’acaba la dinastía dels vescomtes Conflent.
Els vescomtes del Conflent i els llurs successors
Es pot pensar que Arnald, que no tenía hereu, va cedir els seus drets a la seva germana casada amb en Seniofred, vescomte de Cerdanya. El llur fill Bernard va passar a ser vescomte de Cerdanya i de Conflent.
En 1035 Bernard jura per el castell de Joch al comte de Cerdanya el seu senyor, es la primera menció escrita de Joch.
Els vescomtes van desapareixer i, al segle XII, la senyoría de Joch pertany a dues families : la de Urg i la de Castellbo. Els comtes de Cerdanya i els llurs hereus els comtes de Barcelona i després els reis d’Aragó conservaven els drets de justicia sos de la senyoría.
La família d’Urg
Si la família de Castellbo (molt lligada amb els Càtars) no va tindre un gran paper, no es el cas de la família d’Urg, que va prendre decisions importantes. Així, en 1173, en Galceran d’Urg va obtenir del rei d’Aragó el dret de posseír una fortificació de terra o d’obra. Però es més importante la data de 1282 : aquell any, Gueralda d’Urg i el seu marit Arnau de Corsatvi van autoritzar la gent de Joch, Finestret i Saorla, els tres pobles de la Baronía, i els de Vinçà, Rigarda i Vilella, a construir un rec per encaminar les aigues del riu Lentillà i poder regar llurs terres de la plana de Joch. En 1298, Pere de Fenollet, cosí de Gueralda d’ Urg, va adquirir la senyoría de Joch. Per falta de diners, el rec no es encara acabat. Després de llargues negociacións entre el senyor i els pagesos, les obres van tornar a fer-se en 1301 i l’any següent, les aigues de la Lentillà van rajar com avui el peu del castell. L’explicació es que l’abril de 1302 els pagesos de la baroniá reconeixen que tenen de moldre el grá als molins del llur senyor Pere de Fenollet que es proprietari dels dits molins a Joch. Els molins eren situats a prop de la cascada es a dir « el salt »
La família de Perellós
Com s’havía casat amb l’hereua de la família Castellbò i havía comprat l’altre meitat de la senyoría de Joch a Andreu de Fenollet, Ramon de Perellós va esdevenir en 1357 senyor del nostre poble. Més tard, en 1365, va completar la seva possessió al adquirir del rei d’Aragó els drets d’alta justicia de la baronía. Ramon de Perellós va decidir fer construir una nova recinte del poble “la força” (o “fortsa” segons les fonts) per protegir a la gent de les incursións de les Gran Companyes, mercenaris que veníen de França, que robaven i destrossaven els pobles del Conflent. La construcció de la força va durar de 1361 a 1368 i son les fortificacións que encara avuí podem veure.
La seva filla Eleonor, anomenada La Senyora de Joch, li va succeír i va ser mestressa de la senyoría durant més de seixanta anys (de 1384 fins a la seva mort en 1459). Cap en 1440, va eixemplar la baronía al adquirir els llocs de Rigarda, Glorianes i Sahillà. Casada dues vegades peró sense fills, va ser el seu nebot Bernat de Perapertusa que va heretar dels seus béns i que va venir viure al castell de Joch.
La familía de Perapertusa
Son els senyors que més han marcat la historía de la baronía. Van fer del castell de Joch la llur residencia principal fins els anys 1650. El llur escut : d’or amb tres losanges es considerat com l’escut del poble.
Ara bé, quins eren els barons de Joch que descendíen d’aquesta familía ?
Net d’en Bernat, Gastó va fer el seu testament en el castell de Joch el 25 de febrer de 1505, demanant que fos enterrat en l’esglesia de la parròquia.
Francesc, el seu fill, va esser un dels barons de més poder de la comarca. A més de la baronía de Joch, tenía terres de les Fenolledes (Prats, Sequera, Trevillac, Rabollet) I va adquirir la baronía de Rodès.
Antòn de Perapertusa li va succeír cap en 1554 i va morir en 1583.
Ell seu fill Jaume li va succeír. L’estiu del 1591 va agafar la pesta a Barcelona i se va morir al setembre del mateix any
Pere de Perapertusa, germà i successor de Jaume es el més famós dels nostres barons . Va neixer i va ser batejat a Joch. Un cop senyor de Joch, va fer fugir a l’octobre de 1592, amb l’ajuda dels seus vassals, cinc o sis cents luteràns de França que havien assetjat Vinçà i hi començaven el saqueig. En 1600 el rei d’Espanya li va donar el títol de vescomte de Joch. Per celebrar l’esdeveniment, el nou vescomte va autoritzar la gent de Joch a establir al llur profit els drets de mesurament, tavernes, hostalatge, pà i salaó. En Pere de Perepertusa es va morir a Barcelona segurament cap en 1624 peró el seu cos va tornar a Joch fora el 20 de maig de1635 i enterrat a l’esglesia del poble on estaven els seus pares dins una tumba al peu de l’altar de la Verge.
L’ Antón de Perapertusa, segon vescomte de Joch, fill d’en Pere, es mencionat en molt papers de 1624 fins a 1652. Es va estar al castell amb la seva família i la seva gent i s’en anava de tant en tant a Espanya i més precisament a Barcelona on tenia bens. En 1651, va fer eixamplar la capella de san Pere i san Pau. Aquesta capella es el dia d’avui una casa particular. No més en queda el portal.
Quan en 1659, al tractat dels Pirineus, el Rosselló va esser francés, els vescomtes de Joch s’en van anar del Conflent per s’instal.lar en la capital catalana.
Del tractat dels Pirineus fins a la revolució
L’ Antón de Perapertusa es va morir en 1676, els seus hereus ja no venen a Joch on son sempre els senyors, s’hi fan representar per procuradors.
En 1756, la comtessa d’Aranda, vescomtessa de Joch, hereua dels Perapertusa, va donar diners per edificar la nova esglesia. El seu fill, Comte d’Aranda i amic d ‘en Voltaire, es el darrer vescomte de Joch. En 1776 va donar sis centes lliures per acabar la construcció de l’esglesia.
El període revolucionari
Fill d’una de les families més adinerades del poble ( hom pot encara veure la llur casa a la Força amb la data de 1623 gravada en el portal) en Francesc Molins que era capellà va ser partidari de les idees de la Revolució Francesa. Parlant dels drets feudals deía : « aquests drets odiosos de l’antic règim que van aquissar el poble a fer una revolució de la que la llibertat va ser el feliç resultat. »
En 1792, al contrari de la majoría dels capellans de la comarca, va jurar per la nació i la constitució decretada per l’assemblea nacional. I en 1798 va ser batlle en mateix temps que capellà del poble. En 1802 va tenir de triar entre els dos càrrecs i va decidir per el de batlle. El van tornar a elegir fins en1816. Quan es van vendre els bens del clergat va comprar la rectoría (avui ajuntament de Joch) i s’hi va estar.
Al començ del segle XIX es van també vendre el castell i els edificis a l’entorn a la gent del poble.
Els segles XIX i XX
En 1863 es va construir el campanar actual, fent més alt el que ja existía. Las campanes i el rellotge van ser posats en 1870.
Joch, que havia tingut fins a 320 habitants a la meitat del segle, va veure la seva població baixar fins a 120 habitants al començ dels anys 1980. Al final del segle va començar una clara pujada demogràfica.
Al segle XIX el problema més greu va ser l’instrucció dels joves. La primera escola de Joch es trovava prop de l’esglesia i era massa petita per que hi estigués tota la mainada del poble (era darrera l’esglesia i donava al Carrer Major). Es va decidir construir una escola nova. Les obres van durar dos anys i en1882 l’escola de Joch va rebre 56 alumnes : 29 noies i 27 nois.
La població va disminuir molt durant el segle XX, i l’escola va tancar en 1967. Aqueix descens va començar al final de la guerra, on van morir 22 joves del poble. Un monument de cara a l’escola els recorda.
Joch, que havia tingut fins a 320 habitants a la meitat del segle, va veure la seva població baixar fins a 120 habitants al començ dels anys 1980. Al final del segle va començar una clara pujada demogràfic
Joch avui
Els vint darrers anys es caracterizan per grans canvis. Les terres agrícoles abans plantadas d’arbres fruiters produeixen, el día d’avui, herba. També al llarg de la travessa de Vinça i al nord del mas Rubí, urbanitzacións han creixit on han vingut nous habitants seduits per el marc rural del nostre poble. Això fa que, ara, som quasi bé 400 !
No cal oblidar que a Joch va neixer en Francesc Català, poeta i metge a Vinça.
No cal oblidar que a Joch va neixer en Francesc Català, poeta i metge a Vinça.
Més enllà del mar m’espera, Conflent, en un corn de món ;
Més enllà del mar, ma terra amb el sol que hi riu damunt.
Francesc Català, Camins
Text : Jean-Claude GRAULE
Traducció (català del Conflent) : Ginette GRAULE